14 de gen. 2017

Fundraising... aquella paraula que sembla màgica!

El Fundraising o captació de fons, paraula que cada vegada més totes les institucions, empreses, entitats,...incorporen dins del seu vocabulari habitual, i també dins de les seves estructures organitzatives. Però... algú dels que estem en el món de l'emprenedoria no ha fet en algun moment de "fundraisers", sense saber que ho estava fent? O quan Manel Esteller està parlant de que necessita finançar els seus projectes científics, i surt ell o el seu equip a la cerca de recursos, no estan fent de "fundraisers"?  Amb això, només vull dir, que la paraula, encunyada segons diuen en la captació de fons de la política americana dels anys 30-40, està prenent altres possibles definicions que es van matitzant. 

És nou? No! 

S’entén el Fundraising com l’estratègia basada en la comunicació, el màrqueting, la planificació estratègica i les relacions públiques amb l’objectiu de construir una conjunt de persones i entitats compromeses amb una institució i els seus projectes a llarg termini.  És especialment estratègic en les entitats sense ànim de lucre, on pren tot el sentit, però també sovint, s'utilitza el terme en aquelles startups que inicien les activitats sense ingressos inicials o en les grans empreses que han de fer grans projectes d’inversió quan el seu retorn es preveu a llarg termini (ciències, per exemple). Si anem en la puresa del terme, potser la darrera opció no es consideraria com a "fundraising". 

Sigui com sigui, captar recursos per a les institucions, i no parlo només dels econòmics, s'ha convertit en una necessitat estratègica per molts motius:  

- per l'increment de necessitats des de les institucions sense ànim de lucre degut a la disminució de la despesa pública
- per la quantitat de projectes, tots ells molt homogenis, per a finançar de les institucions sense ànim de lucre
- per la disminució dels recursos recurrents (poca base social)


Tot això fa que sigui més necessari disposar d'una estratègia de "fundraising", basada en els principis abans esmentat: comunicació i màrqueting, planificació estratègica i relacions públiques. 

I certament, el fundraising només funciona si fem molt bé les quatre fases: 

1. Visibilitzar 
2. Vincular 
3. Enamorar
3. Actuar

Mai, podrem captar fons (actuar) si abans no hem passat les tres fases prèvies.

Això sí, la creativitat, cada vegada serà més clau a l'hora de definir les estratègies. 

En seguiré parlant! 






13 de gen. 2017

Divendres que molen!

Hi ha dies que acabes amb un bon gust de boca, i avui és un d'ells. 

El motiu és que hem acabat amb la il.lusió per una aventura nova i això, a mi m'engresca. 

Sovint, quan parles amb inversors, solen dir que un dels principals aspectes que valoren a l'hora de posar els diners en un projecte és si l'equip és ferm, si hi ha complicitat entre els membres, si es creuen el projecte,... i avui és una mica el que ha passat. 

Quan tens un bon equip, realment pots anar a la fi del món. I això ho veus de seguida, te n'adones si les coses tiraran endavant o no en funció de les persones i de les sinergies que es creen entre elles. 

Tot i ser un dia molt llarg (he començat a les 8 i sortia a les 7 de la tarda - fent un descans per anar a nedat i dinar una mica d'una hora i mitja -) la darrera reunió a la tarda ha estat molt potent. Si analitzessin les mol.lècules de la felicitat, segur que en aquella sala estaven al màxim: la serotonina, la dopamina i l'oxitocina... entre d'altres. 

No sé com acabarà el projecte, però imaginar-lo ja fa que tot prengui un altre color. 


11 de gen. 2017

TIPS : Xavier Verdaguer (Challenge Imagine)

Us deixo amb el TIPS del 10 de gener del Verdaguer sobre el Challenge Imagine que es va fer el 20 de desembre de 2016. Està clar que canviar el sistema educatiu és una necessitat. Un enorme plaer haver-hi participat. 


7 de gen. 2017

No ho veig clar que aquesta hagi de ser la manera....


Quan vaig escoltar la carta-viral del Pablo Poó, professor de Sevilla, als seus estudiants suspesos no vaig acabar d'entendre el perquè s'havia convertit en viral. Exactament, què estava dient de diferent del que algun dia van escoltar els meus avis, els meus pares, jo mateixa o els meus alumnes quan jo encara era una "profe" jove? I no parlo només dels missatges de professors, sinó també de pares, de tiets, de germans, per exemple. 

Els 51 anys que tinc i els 27 que estic en educació (des de la trinxera), la veritat és que ja estic de tornada d'aquestes demagògies. És més penso que no són útils, i menys quan es generalitzen d'aquesta manera. 

Si, per un costat, coneguéssim realment l'edat madurativa dels nostres alumnes, en cadascuna de les seves etapes, i per un altre, els estils d'aprenentatge de cadascun d'ells, eliminaríem aquest tipus de discursos "per a totes i tots", ja que no arriben enlloc. O sí que arriben, però per a uns quants ja que hi haurà aquell que en lloc de motivar-lo l'acabarà d'enfonsar. I sí, possiblement, a la tornada de Nadal, els alumnes de la classe del Pablo es posin les piles,... però això després de Nadal, i sobretot després de Setmana Santa, no passa sempre? Coneixem que el factor temps, en els adolescents no s'entén de la mateixa manera que els adults? 

I encara m'agrada menys els discursos generalistes amenaçant del futur que els hi espera! Quines ganes de viure-ho, no? O sigui, m'estan dient que el que vindrà és un autèntic desastre, i pretenem que això sigui motivador? "En sèrio"?El que estem dient és que estudiïn perquè el que els hi vindrà a sobre (que no oblidem és una herència nostra!) és per arrencar a córrer? 

Bé, segur que hi ha qui li agrada aquest tipus de missatges, però a mi no m'han funcionat mai amb tots els alumnes. Cal personalitzar-los per a cadascun i adaptar  allò que els hi anirà millor per tal que lluitin per alguna cosa: no és això el que volem?. Jo sóc més dels pitchs encoratjadors, dels que donen la possibilitat de canviar les coses que no els hi agraden, dels que creuen en ells, dels que els hi dóna oportunitat d'equivocar-se i tornar-se aixecar, dels que volen canviar el món, dels que els ajuda a prendre decisions,...però per a tot això, com molt bé diu el Carles Capdevila ,en les seves conferències cal que "deixem que facin coses" o és que no tots hem tingut 14,15 i 16 anys? 

Us deixo amb el discurs del Pablo. M'agradaria saber en el mes de juny, com li ha anat utilitzar aquesta estratègia... però el problema amb les ciències socials és que no podem tornar a experimentar amb una altra de diferent... de moment, ni els superordinadors que tenim encara ho fan... Sort, Pablo! 



5 de gen. 2017

Nit de Reis

Un any més arriba la nit de Reis. Jo, un any més he tornat a anar a la Cavalcada a Mataró.


És aquella nit on tothom té en el cap si s'ha portat bé o no! És curiós: la nit de Cap d'Any fas un flashback de tot el que ha passat i els reptes per l'any que comença. Aquesta nit és diferent: passes comptes de si t'has portat bé i, per si de cas, especialment els nanos, es porten molt molt molt bé aquest dia. 



Una nit diferent, no sé si màgica, però diferent. 
Jo, per si de cas, he saludat molt en el meu preferit, el Baltasar (el de la mirra) i ara he deixat el fanalet i una sabata al balcó pel que pugui ser.

I, amb allò que els petits detalls són els que marquen la diferència, hi he anat acompanyada de grans amigues: la Dolors i la Mònica i també de la Marta i la Rosa. Sense elles no hagués estat igual.


Bona nit de Reis!